Pitstop o el perquè d’una aturada forçada
M’ho devia a mi mateixa. Em prenc aquest post com una espècie de carta oberta a la meva família, amics i companys de feina, perquè sento que ho he de fer, que també us ho dec. Que em dic Alba, que tinc 36 anys (marededeusenyor com passa el temps), que sóc mare de 3 nens increíbles (marededeusenyor, 3 fills) i que vaig fer periodisme a la universitat ja ho sabeu quasi tots, així que per aquí passaré molt per sobre, de fet ja està tot dit. El que és més difícil de saber és que no recordo un dia sense dolor des de fa anys; que fa setmanes que sempre em llevo cansada; que trigo dies en recurperar-me d’un mínim esforç: anar a comprar, una tarda a Manresa o un canvi a la rutina; que em fan mal els dits i les mans quan teclejo a l’ordinador o escric amb el mòbil; que no trobo paraules i perdo la contentració… Podria seguir, però és una mica depriment i passo. Vaig començar a tenir dolor quan encara anava a l’escola, em deien que era de creixement. Quan vaig ser més gran, una reu
