Pitstop o el perquè d’una aturada forçada

M’ho devia a mi mateixa. Em prenc aquest post com una espècie de carta oberta a la meva família, amics i companys de feina, perquè sento que ho he de fer, que també us ho dec.

Que em dic Alba, que tinc 36 anys (marededeusenyor com passa el temps), que sóc mare de 3 nens increíbles (marededeusenyor, 3 fills) i que vaig fer periodisme a la universitat ja ho sabeu quasi tots, així que per aquí passaré molt per sobre, de fet ja està tot dit. 

El que és més difícil de saber és que no recordo un dia sense dolor des de fa anys; que fa setmanes que sempre em llevo cansada; que trigo dies en recurperar-me d’un mínim esforç: anar a comprar, una tarda a Manresa o un canvi a la rutina; que em fan mal els dits i les mans quan teclejo a l’ordinador o escric amb el mòbil; que no trobo paraules i perdo la contentració… Podria seguir, però és una mica depriment i passo.

Vaig començar a tenir dolor quan encara anava a l’escola, em deien que era de creixement. Quan vaig ser més gran, una reumatòloga em va fer analítiques, ecografies i altres proves durant 2 anys per acabar dient-me, literalment: “el cap de vegades pot jugar-nos males passades i potenciar el dolor que pots sentir”. Així que vaig començar a justificar tot el que em passava: que si no estic en forma, que si això deu ser normal perquè dec estar ovulant… i mil coses així. 

Doncs no, resulta que no m’ho he inventat mai, que tinc dolor, que va a brots i que té un nom: fibromiàlgia. Em van diagnosticar la fibro fa uns 8 anys (entendreu que li digui fibro, portem més de mitja vida juntes) i ara ja surten els símptomes de la fatiga crònica, per què no ho explico? Doncs perquè ni jo m’ho he volgut creure, perquè he sigut la primera que ha fugit d’estudi, la primera persona que ha negat que això pogués afectar el meu dia a dia (il·lusa) i perquè tenia por. Por a que em jutgessin com ho he fet jo, por a sentir-me vulnerable i dèbil, i por, pànic fins i tot, a que el meu caràcter s’anés tornant agre amb l’edat. Joder que jo vull ser jo, avui i d’aquí 20 anys!

Fa unes setmanes que el meu cap ja no tirava com sempre, llevar-me, treballar, família… dolor, dolor i dolor: mans, peus, colzes, dents...  Sincerament em vaig espantar, diuen que fins que no tens un ensurt no et prens seriosament la frase aquella: “la salut és el primer”. Doncs això. I vaig fer cas a la doctora de capçalera agafant la baixa, i després a l’especialista de l’hospital fent un tractament específic, i després a la de la mútua no tornant a treballar quan jo volia… Reconec que l’aturada forçada m’està servint, a més de per engreixar-me algun kilo (vaja merda d’operació bikini hai fet osti), per donar voltes al tema i païr-ho més o menys com puc, i els que em coneixeu sabeu que escriure és una mica el que m’agrada i el que em serveix per buidar el pap.

Crec que sóc una tia fidel, lleial i compromesa, amb la família, amb els amics i amb la feina, però també extremadament exigent. I això és una de les coses que m’ha dut fins aquí, de la mà d’una malaltia crònica (fidel fins i tot en això) que m’ha obligat a prendre’m un descans sense poder-ho negociar. I és també per això que crec que ha arribat el moment de parlar-ne obertament. Perquè sento m’ho devia a mi mateixa i als meus. I una mica també per totes les persones, sobretot dones, que fa anys que ho pateixen i que mai ningú les ha cregut, per aquelles dones a qui a casa han arribat a dir gandules perquè sempre, sempre, estan cansades… Per dignificar unes dones valentes i treballadores. I perquè això és una puta merda, sí, però estem vives: VIVES!

En sèrio, celebrem la vida, sempre. Txin txin. 

Per cert, ara que hi penso, un altre dia també vaig escriure sobre això que em passa si hi vols fer un cop d'ull.

Sus loviu!

PD: Malayent… us miss you molt!