Com si t'agafessin el cor amb les mans... i l'apretessin

...sense alè...

Així és com em vaig senir fa unes setmanes a Madrid. Hi vaig anar per feina, un puja i baixa com fa tantíssima gent: arribar un vespre amb l'AVE, anar a l'hotel (ben a prop d'Atocha), l'endemà formació (ben a prop d'Atocha) i a migdia AVE i cap a casa again, fàcil. 

Just davant l'hotel hi tenia el Museu Reina Sofia, jo arribava a les 7 a Madrid, vaig fer el check in i vaig pagar un preu desorbitat per 24 horetes de wifi; vaig deixar-ho tot pel mig de l'habitació i vaig volar cap al Museu. Tenia un objectiu molt clar: Guernica. Era la segona vegada que ho feia, no he recorregut mai més de dues sales del Museu, i les dues vegades he anat expressament a veure'l, la primera va ser fa cinc anys però aquesta sens dubte ha sigut la més intensa.

Vaig entrar al Museu nerviosa perduda, et prometo que tremolava a mida que m'apropava a la sala. Avançar pel passadís llarg, de pedra, tan bonic, tan silenciós, i un somriure nerviós a la cara, volia córrer per arribar-hi! Després entres en una sala plena de símbols, parets blanquíssimes, imatges de la guerra civil, veus documentals, la música, la il·luminació... tot plegat et fa posar la pell de gallina i llavors t'adones que estàs a un pas d'ell, baixes el cap, et prepares per posar-t'hi davant... i de sobte et quedes sense alè. Tot, absolutament tot, gira al seu voltant. L'escenografia és perfecta.

Va ser com si algú m'agafés el cor i l'apretés. Mai, MAI, m'havia passat res semblant, ni quan el vaig veure fa cinc anys. Vaig sortir de la sala amb les emocions a flor de pell i vaig seure en un dels bancs de pedra del passadís per pair-les... i després vaig tornar al pla inicial (hotel, feina, AVE).

Les vistes des de l'Hotel Paseo del Arte - Museu Reina Sofia - Guernica